Patxi de la Asunción, professor de violoncel

Patxi de la Asunción Azpiazu

Hola amics,

El meu nom complet és Francisco Eduardo de la Asunción Azpiazu… sí, ho sé… nom de culebró… per això tot el món em diu Patxi (que és com Paco però en euskera). Vaig néixer a Logroño, La Rioja, l’any que els Beatles van publicar “Yellow Submarine”, no hauria d’haver afectat molt però la veritat és que segueixo sent un adolescent: sempre fent coses, amb plans, il·lusions, amb molta curiositat i molta emoció en tot el que faig.

Després de de viure a Logroño, a Alcalá de Henares i a Barcelona, els meus pares ens van dur a Burgos i allà vaig començar a estudiar música als 12 anys, al Conservatori Municipal “Antonio de Cabezón” i només puc dir coses bones dels professors i dels companys i amics que anàvem a solfeig, coral, piano, violoncel i, sobretot, orquestra. Crec que de la il·lusió que vaig viure allà em va fer decidir, tot i ser “el empollón” de la meva classe del col·legi i que tota la gent del meu voltant m’aconsellava que estudiàs una enginyeria, dedicar-me a la música, la meva passió.

Quan tenia 20 anys, coincidint que els meus pares es traslladaven a viure a Sevilla, vaig entrar al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid (també, quin nom…) amb un gran violoncel·lista, el mestre Pedro Corostola, amb qui vaig fer tota la meva carrera i del qual segueixo recordant-me gairebé cada dia. Vaig tenir altres professors terribles, no diré noms, però finalment només em van marcar els que em van aportar alguna cosa positiva: Sebastià Marinè, d’Acompanyament, Luís Rego, de Música de Cambra, i Rubén Fernández, professor de Música de Cambra i director de la Camerata Juventa, un grup excepcional del qual en guardo bons records i que moltes vegades segueix sent inspiració per recordar com ha de ser viscuda la música.

De la meva estància a Madrid, a part del Conservatori i la Camerata Juventa, em va marcar molta l’enorme experiència que va suposar per a un noi de províncies viure al Col·legi Major Chaminade, on vaig conèixer molta gent interessant (i moltes vegades molt peculiar), i poder tenir entrades d’estudiant per veure les millors orquestres i intèrprets del món que passava per Madrid, un goig.

Durant els meus anys d’estudiant de violoncel vaig participar i assistir a classes amb molts grans músics espanyols (Lluís Claret, Álvaro Campos, Enrique Correa, Enrique Santiago, etc.) i estrangers (Rostropovich, Starker, Baumann, etc.); però els qui realment em van marcar van ser dos autèntics professors de violoncel: Arantza López Barinagarrementeria (quin llinatge…), que em va obrir les portes del mètode Suzuki, i Richard Aaron, professor ara de la Juilliard, va va canviar la meva formar de pensar sobre com ensenyar.

Amb tot aquest cúmul d’experiències vaig començar a treballar al Conservatorio Profesional “Hermanos Berzosa” de Cáceres, una ciutat i una terra preciosa, i un conservatori molt jove en el qual la majoria de professors érem de fora i acabats d’arribar al món de la docència, el que va fer que ens convertíssim en un equip amb moltes idees, moltes ganes i molta il·lusió.

Després de set anys molt divertits allà, va arribar el moment de decidir què fer amb la nostra vida… així que un petit grup de quatre amics vam venir a Palma de Mallorca a començar una nova aventura totalment des de zero. Una escola de música nova en una ciutat nova per a nosaltres: mésmúsica.

Ja han passat 15 anys i puc dir-ho sense dubtes: va ser un encert. Treballem i ens esforcem molt, moltíssim. Però la recompensa és molt gran: els nostres alumnes ja són els nostres amics, ensenyem el que més ens agrada com més ens agrada, vivim i compartim aquesta emoció estranya que és la música… vaja, que m’encanta el que faig.

Consells:

  1. Fes servir noms curts.
  2. Fes el que més t’emociona.
  3. Busca sempre bons amics, bons companys, bona família i bones persones.
  4. No et rendeixis mai.

Los comentarios están cerrados.